Fa uns dies revisant i ordenant àlbums de fotografies antigues va aparéixer aquesta:

 

I vaig pensar en com la vida et proporciona senyals en forma de petites peces de puzzle que , només amb molta atenció i paciencia, veuràs com el temps va posant al seu lloc. Això em va portar a recordar el  viatge que Ignasi i jo vam fer a Cuba, l’any 1996, i ara, amb la perspectiva del temps,  entenc que va ser un viatge iniciàtic cap al que som realment i no sabíem ,  cap al que fem ara, en una paraula cap a la nostra essència  ; tot i que nosaltres, llavors, no en teníem ni idea.

És la nostra petita  aventura, d’uns anys on no érem conscients i  que volem compartir.  Potser pot aportar   llum,  com el far de la foto,  a aquells que encara busquen el seu rumb, o pels que pensen que mai ho aconseguiràn.  Han passat més de 20 anys, així que el que importa és el camí i sempre s’ha de confiar que arribarem al nostre port.

En aquell viatge l’Ignasi va començar a veure coses que normalment no es veuen , però que tampoc va entendre per qué li passava, i en aquells anys no li trobava explicació «científica» , fet que ens va crear molta inquietud fins que no vam trobar les respostes bastants anys més tard. Això ens demostra que el camí és l’important, i també confiar i no ser impacients ;  perqué tot arriba en el moment que ha d’arribar.

Llavors tot va començar amb la inquietud que sempre ha tingut Ignasi per viatjar a diferents illes on conéixer les religions i els rituals ancestrals , així que vam visitar el Museu del Vudú a La Habana, prop del Restaurant que en deien el Tocororo. Era una Villa on tenien musealitzades les diferents pràctiques i explicàven l’origen del vudú, ara crec que  li han canviat el nom i li diuen Museo de los Orishas. A l’entrada, la noia que venia els tickets, ens va preguntar si volíem que ens llegís les mans i Ignasi i jo, tot divertits, vam dir que sí; » qué emocionant!»  vam pensar

Ja no recordem molt bé tot el que ens va dir  en aquella experiència quiromàntica, però hi ha algunes coses que ens van cridar l’atenció, a més va utilitzar el sincretisme  entre ambdues religions : la dels nadius Yoruba  –  i la catòlica.  Tot i que, a Cuba,  figura que ,amb el comunisme,  no són religiosos  tenen profundes creences, i practiquen els seus rituals, en privat.

Resumint, A l’ Ignasi li va dir que era»fill de Shangó», el deu dels trons , que és vident i el sincretisme és amb Sta Bàrbara.  A mi  em va dir que jo era» filla» d’Elegguà que sincretitza amb Sant Antoni de Pàdua . Era la que «obria els camins», igual que Elegguà. A mi em va ressonar molt aixó. Així que en mig de riures i d’ incredulitat li vam preguntar qué on podíem trobar un Elegguà ; i ens va dir que hauríem d’anar al Museu que estava a Regla, un barri de l’Havana.

No cal dir que aquest barri no hi era a les guies turístiques i preguntant a la gent vam saber que només s’hi arribava per mar , dins una barcassa en la que només hi pujaven els vilatans i que el trajecte es pagava amb moneda local, que els turistes no teníem.

Regla és un barri mariner amb una ermita, la de la Verge de Regla que vam visitar i  recordo que era un espai molt senzill però ple de misticisme. Hem de pensar que era l’any 1996 i llavors cap turiste anava a Regla! ens sentíem com molt aventurers a» la recerca de la imatge d’Elegguà perduda»  com  uns Indianes Jones d’estar per casa.

 

Vam trobar el Museu i allí vam veure com eren els Elegguàs. Són  imatges fetes  amb terra , amb forma de pera  amb ulls i boqueta fetes de cargolets de mar,  que simbolitzen un nen. Normalment es posen darrera les portes per protegir els espais i els has d’alimentar amb dolços. Però no es podien comprar, no en venien. No vàrem desistir de la nostra recerca  i finalment una dona ens va dir que a casa» el Papo»  en trobaríem d’Elleguàs, i vam iniciar una gimkana , que va durar hores,  fins trobar on vivia el Papo, que ve a ser com un xamàn  i la màxima autoritat espiritual i guaridora en la societat Yoruba.

Feia molta calor i humitat i els carrers de Regla estaven buits a aquella hora, vam trucar a la porta i ens van fer passar a una sala d’espera. El Papo va resultar ser metge i visitava els veïns fent rituals. Li vam preguntar si ens podria vendre un Elegguà i ens va dir que sí, i a l’Ignasi li va proposar fer-li un ritual místic…i així ho vam fer.

El Papo em va vendre un Elleguà, i em va explicar com cuidar-lo i tots els seus beneficis i propietats, i després, a la seva sala, Ignasi, dempeus i nu,  va rebre la  sessió xamànica amb plomes, cargols de mar i dibuixos sobre la pell amb guix . A l’acabar l’Ignasi estava transformat; i amb el temps hem entés que va ser un ritual de reconnexió que definitivament ens va obrir un camí on l’Elleguà també hi va tenir a veure.

  Aquest és el meu Elleguà

La tornada amb la barcassa de Regla a La Habana no l’oblidarem mai, el sol ja queia, i tot era silenci, només la remor de l’aigua,  es va posar a ploure , una pluja suau, com un xiri miri, i la vam rebre amb molt de plaer, feia tanta calor!, però ara també sabem que va ser el final d’una neteja a nivell més profund, energètic, a més ens sentíem diferents i emocionats després de gaudir d’aquesta vivència única.

En aquell viatge també vam fer la nostra filla Vilma, en una platja de Cayo Coco preciosa; la nostra filla sempre ha estat la gran mestra perqué és una nena de la Nova Era com n’hi ha tants i tantes. Nens i nenes  Indigo i Cristall que han vingut a revolucionar el món, a fer-lo un lloc millor on viure.

També ens vam endinsar a l’Illa i vam visitar la Verge de la Caritat del Coure , una Basílica en plena Natura i prop de les mines de coure. Va ser un altra connexió amb l’espiritualitat i l’energia tan potent d’aquesta Illa del Carib a la que mai li estarem prou agraïts.

Compartim amb vosaltres també aquesta imatge anys abans de l’Ignasi a Santo Domingo :

Quan escoltes la teva veu, sense fer cas del que t’han dit que ets o del que has de fer, sempre se’t mostra el camí, Ningú t’ assegura que serà fàcil, però quin valor tindria si ho fos? Les millors vistes, i experiències són les inesperades, les que et sorprenen després de molt intentar-ho. Cap èxit existeix sense fracàs;  l’important és que el teu camí tingui cor i rumb .  Quan el que fas té sentit i vibra amb tu  ; la vida es converteix en  un viatge màgic i emocionant que et revelarà qui ets realment i t’ensenyarà tot el que has vingut a aprendre. Només cal que ho recordis…

I a tu?, qué t’emociona, qué et fa vibrar? Observes els teus sincronismes?